El Palau Robert dedica una gran exposició a Pau Casals coincidint amb el 150è aniversari del seu naixement. Sota el títol Pau Casals, música per la pau, la mostra reivindica no només el músic excepcional que va revolucionar la manera d’interpretar el violoncel, sinó també l’home que va convertir la seva projecció internacional en una eina de defensa de la llibertat, la democràcia i els drets humans.
L’exposició es pot visitar gratuïtament fins al 10 de gener de 2027 i està estructurada en cinc àmbits que permeten recórrer les diferents dimensions de Casals: la biografia, la música com a forma de comunicació, l’art com a compromís i protesta, la música com a missatge de pau i, finalment, la vigència del seu llegat.
El recorregut parteix del Casals músic. Violoncel·lista, director d’orquestra i compositor, va ser una de les figures decisives de la música del segle XX. Va transformar la tècnica del violoncel i va contribuir decisivament a popularitzar les Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach, que havia descobert quan tenia tretze anys. Fotografies, documents, objectes personals i peces audiovisuals permeten acostar-se a aquesta dimensió artística.
Però la mostra deixa clar que en Pau Casals resulta gairebé impossible separar l’artista del ciutadà. La música no era per a ell un refugi al marge del món. També era una manera de prendre posició davant d’allò que considerava injust.
Aquest compromís el va portar a negar-se a actuar en països on no es respectaven els principis democràtics, entre els quals l’Alemanya nazi, la Rússia soviètica o l’Espanya franquista. Després de la Guerra Civil es va exiliar i va dedicar també molts esforços a ajudar refugiats republicans i persones afectades per la Segona Guerra Mundial.
Quan va considerar que les democràcies occidentals havien tolerat la continuïtat de la dictadura franquista, va convertir fins i tot el silenci en una forma de protesta i va limitar durant anys la seva activitat pública. Era una decisió excepcional en un músic de prestigi mundial, però resumeix bé la coherència amb què va entendre la seva responsabilitat com a artista.
La pau es va convertir progressivament en l’eix central de la seva activitat pública. Va actuar tres vegades davant les Nacions Unides i els seus discursos van contribuir a convertir-lo en un referent internacional. El 1958 va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau i, tres anys després, John F. Kennedy el va convidar a actuar a la Casa Blanca.
En els darrers anys de la seva vida va portar l’oratori El Pessebre a més de cinquanta ciutats d’arreu del món en una gira que ell mateix va definir com una “Croada per la Pau”. Aquella obra va esdevenir una de les formes més clares d’expressar una convicció que el va acompanyar fins al final: que la música podia travessar fronteres i ajudar a construir un llenguatge compartit entre les persones.
Un dels espais de l’exposició permet escoltar El cant dels ocells i recuperar discursos i imatges d’arxiu, així com documents especialment significatius, entre els quals la candidatura al Nobel de la Pau o una carta de Kennedy després del concert de 1961.
La mostra culmina amb testimonis de músics, intel·lectuals i personalitats de diferents èpoques que reflexionen sobre la dimensió artística i humana de Pau Casals. La voluntat no és només recordar-lo, sinó preguntar-se què significa avui que un creador decideixi posar el seu prestigi i el seu art al servei d’unes conviccions.
Pau Casals, música per la pau forma part de l’Any Pau Casals i, després del Palau Robert, viatjarà al CaixaForum Madrid el febrer de 2027 i arribarà posteriorment, entre juny i agost, al Museu Pau Casals del Vendrell.
Cent cinquanta anys després del seu naixement, la figura de Casals continua interpel·lant perquè la seva importància no depèn només del que va fer amb un violoncel. També depèn d’allò que va decidir fer amb la veu que aquell violoncel li havia donat.