Josep Lluís Bargalló publica ara La drecera dels versos perduts, però els poemes que hi trobem no han nascut de cop ni formen part d’una aventura recent. Són versos escrits al llarg dels anys, guardats en papers, compartits en alguns moments i fins i tot perduts en d’altres.
El llibre recull aquesta trajectòria i la converteix en un camí vital que va de l’alba a la nit, del començament de la vida a la consciència del seu final. Hi apareixen el paisatge, la terra, els records, l’amor, la solitud i el pas del temps, sempre amb una poesia directa i molt vinculada a l’experiència personal.
En aquesta entrevista, Bargalló explica d’on surt aquest primer llibre i quina relació manté amb allò que escriu.
La drecera de versos perduts parteix d’una idea molt clara: la vida sencera condensada en un dia. Què et va portar a mirar l’existència a través d’aquest paral·lelisme entre alba, maduresa, vespre, nit i final?
No va ser res premeditat. En el recull i tria de poemes vaig veure que n’hi havia molts que parlaven sobre vivències i emocions diàries que es podien extrapolar a una vida. I així va ser. La comparació entre vida i dia va ser automàtica.
Aquest és el teu primer llibre publicat, però el pròleg remarca que no és una veu nova, sinó una veu que ja venia d’anys d’escriptura i de poesia compartida. Com has viscut el pas de guardar poemes a veure’ls finalment reunits en un llibre?
Com un regal. Mai m’hauria pogut arribar a imaginar que això seria possible. Ho tenia com una cosa menor, totalment, sense gens d’importància, és més, molts poemes els vaig arribar a perdre, fins que els presentes a una editorial, sense esperar massa cosa, i quan et diuen que sí, que val la pena, que tots aquells papers rebregats poden veure la llum, t’omples d’orgull, d’esperança i d’autoestima, i això produeix una pujada de personalitat i valor propi molt gran, i dones les gràcies a qui ha confiat en tu, en aquest cas, “La Banya editorial”, i el seu editor, l’Òscar Ramírez Dolcet.
El llibre té una imatge molt poderosa i recurrent: caminar descalç. Què significa per a tu aquesta idea de trepitjar el camí sense protecció, amb la pell tocant directament la vida?
El caminar descalç significa l’enfrontament directe amb els reptes i entrebancs diaris que tothom pot arribar a tenir. Els peus descalços petgen directament el terra, les pedres, les punxes, i transmeten l’esforç personal, les pors i la solitud de les persones.
Personalment, m’hi he sentit molt identificat i així, doncs, de manera prou recurrent, es va trobant al llarg del recull.
En molts poemes hi ha una relació molt íntima amb la natura: la terra, l’aigua, els estels, els arbres, la pluja, la muntanya, els ocells, la mar. Escrius mirant el paisatge o és el paisatge qui et dicta els versos?
Miro el paisatge i és qui em dicta els versos. Directament. Quan m’endinso en la natura, ja automàticament, la meva ànima em pren el control i és qui rep totes les sensacions que dicten els poemes.
A la primera part, Encetant un dia com s’enceta la vida, hi trobem alba, desig, llum, amor, records i també ferides. Que té el matí, poèticament, que el fa tan proper al naixement i a l’esperança?
El matí és la nova llum, el nou aire, la nova vida. Podem constatar que seguim vius. L’hem de rebre i deixar-nos omplir de la sensació del nou dia. La fresca brisa, la nova llum, sabent que aquesta novetat no tornarà mai més. N’hi haurà d’altres, potser, però aquesta d’avui no tornarà més. Per això l’hem de celebrar per ser amb nosaltres avui.
El poemari parla sovint de la terra estimada, dels pobles, dels camins, dels avellaners, de les vinyes, dels garrofers i de les pedres seques. Fins a quin punt la teva poesia neix d’un territori concret?
Neix del meu territori, que és el de la meva joventut, com el de tothom, perquè crec que és en la joventut, entre infantesa i joventut, quan es conforma la idiosincràsia i la forma de ser de les persones.
El territori que t’ha vist créixer i fer-te gran. No com a melangia, perquè encara hi puc ser, però si com a part íntegra de la meva personalitat.
Hi ha una combinació interessant entre poemes senzills, gairebé populars, i d’altres més introspectius o simbòlics. Busques que la poesia sigui entenedora i propera, o cada poema et demana una forma diferent?
Busco les dues coses. Que pugui arribar a com més persones, millor, potser gent que mai ha llegit poesia, que els pugui tocar la pell, si així es pot transmetre, i que la poesia no sigui exclusiva de ningú.
Ara, clar, el fet de fer poesia, abasta moments més introspectius i moments més lleugers o diàfans, arribant-te, de vegades poemes més fàcils o entenedors i d’altres més exhaustius o complicats, per dir-ho d’alguna manera. Però tots estan sempre plens de profunditat i simbolisme.
En alguns textos, com La meva actuació, la vida apareix com un escenari on sortim a actuar sense guió, sense manual i sense saber gairebé quin paper fem. Creus que la poesia ajuda a entendre aquesta actuació que és viure?
No. No li pertoca fer entendre res. La poesia sols és el mitjà pel qual es canalitzen els sentiments, i no crec que sigui el medi que hagi d’ajudar a entendre la vida.
És com la música, la pintura, la novel·la o les puntes de coixí. No sé si hi ajuda, però no és responsabilitat seva. I sincerament, la vida no depèn del medi per on es canalitzen les emocions o sensacions per a ser entesa.
L’amor travessa tot el llibre: l’amor de parella, l’amor a la terra, als records, als avis, als fills, als nets, a la vida mateixa. Diries que aquest és un llibre d’amor en un sentit ampli?
L’amor hi juga un paper prou important, com ho és per l’autor. Però també, altres aspectes s’hi veuen molt reflectits. La solitud, les pors, l’abandonament, la nostàlgia, la melangia.
Si et fixes en un tema, en qualsevol, li trobaràs fil per estirar. L’amor hi juga un paper potser predominant, perquè les persones necessitem ser estimats i estimar, i es veu als poemes molt clarament, però no seria el tema principal que hauria buscat en fer el llibre. Encara que al final és prou dominant. Potser no tant per dir que és un llibre d’amor. O potser sí.
La tercera part entra en la tarda, el vespre, la vellesa i la consciència del final. Com s’escriu sobre el pas del temps sense caure en la tristesa absoluta ni en la nostàlgia fàcil?
Intento prendre una certa distància amb el tema. No és gaire difícil quan saps que la poesia no l’escrius tu directament, sinó que d’alguna manera t’arriba d’algun lloc, encara que moltes vegades, l’emoció m’ha sobrepassat quan, sobre la marxa anava escrivint.
En un moment en què sovint es diu que es llegeix poca poesia, tu publiques un llibre que demana pausa, sensibilitat i atenció. Que creus que pot trobar avui un lector en la poesia que no troba en altres formes d’expressió més ràpides?
La poesia és una esnifada ràpida, és una inoculació a l’instant, és trobar la resposta al moment, és la sageta que se’t clava directament i en poc temps, és el cop que et pot despertar o que et pot ajudar, però si el que ho llegeix no ho pot arribar a entendre, no servirà per a res, per això, intento fer-ho prou entenedor i directe per tothom.
El llibre acaba transmetent la sensació que cada poema és una petita petjada deixada al camí. Què t’agradaria que quedés en el lector després de passar per aquesta drecera de versos?
M’agrada que pugui ser així. Cada poema no està fet perquè sí. Arriba en un moment donat i es manifesta quasi màgicament. Si després de llegir cada poema i el lector ha sabut fer-se’l propi, l’haurà pogut gaudir més intensament perquè l’haurà sentit en les seves experiències i l’haurà arribat a emocionar personalment, i per això, ja haurà valgut la pena haver-lo escrit.